Per arribar a Bangkok, tenia un trànsit de nou hores a Chengdu, capital de la província de Sichuan, situada al sud-oest de la República Popular de la Xina. Era el meu primer cop en terres xineses i tenia l’oportunitat d’explorar durant unes hores aquesta ciutat històrica.

Per visitar Chengdu no em feia falta visat. Des de fa dos anys hi ha una nova política de trànsit sense visat de sis dies. Havia aterrat a les cinc de la matinada i el viatge no va ser gens còmode amb la companyia Sichuan Airlines. L’avió es veia vell i l’espai amb el seient del davant era exageradament just. Per sort, m’havia tocat passadís. El meu veí, però, no semblava massa conscient de l’espai que ocupava. No era un home especialment gros, però tenia tendència a envair el meu espai. Fins que em va tocar el melic amb el colze. Li vaig haver de fer entendre que, en un viatge de més de deu hores, mantenir aquella situació era insostenible.

Visitant la Xina per primer cop

Com que no facturo maleta, en un no res ja era davant de les finestretes d’immigració amb el formulari requerit, juntament amb el passaport. Hi havia força gent i vaig trigar una mica fins que em van atendre. Em va fer il·lusió quan el policia va estampar el primer segell xinès del meu passaport. "Tant de bo no sigui l’últim", vaig pensar.

L’opció més ràpida de viatjar des de l’aeroport al centre de Chengdu és amb metro. El trajecte dura aproximadament una hora. Vaig comprar un bitllet il·limitat per a un sol dia i em va costar 20 iuans, l’equivalent a 2,40 euros.

Era a la Xina! Notava el cansament del viatge amb avió, però això no va minvar les meves ganes d’explorar una mica la primera ciutat xinesa que visitava. El metro és modern i còmode. Vaig preguntar a la gent del vagó on havia de baixar, perquè jo no ho tenia gens clar. Havia de fer un transbord a una altra línia que em portaria a Tianfu Square, en ple centre.

No tenia connexió al mòbil i a l’aeroport no vaig aconseguir connectar-me a la wifi. Per sort, m’havia descarregat un mapa d’Osmand que funcionava sense connexió i m’ajudaria a ubicar-me. El xinès és un idioma que no entenc i costa fer-s’hi una mica. I això, lluny d’estressar-me, em diverteix.

Quan surto de l’estació de metro de Tianfu Square, el carrer estava cobert per una boira espessa. No hi havia gaire moviment de gent. Eren dos quarts de vuit. Feia fresca i l’ambient era gris. Els vehicles que hi circulen són gairebé tots elèctrics. No tenia ni idea de per on tirar. Només veia edificis i tot em semblava igual. Des de la mateixa plaça de Tianfu, és impossible obviar la gran estàtua d’un home amb una mà alçada. És una escultura de marbre que representa Mao Zedong, un revolucionari comunista del país, fundador i líder de la República Popular de la Xina des del 1949 fins a la seva mort, el 1976. Va proclamar la nova república a la plaça de Tiananmen, convertint el país en un estat comunista, i el va dirigir a través de profundes transformacions socials i agràries, com el "Gran Salt Endavant" i la "Revolució Cultural".

La boira no s’aixecava i tot continuava gris. M’hauria agradat prendre un cafè i menjar alguna cosa, però no vaig poder fer ni una cosa ni l’altra. Enlloc accepten targetes de crèdit. Tot es paga a través d’una aplicació que es vincula a la pròpia targeta de dèbit o crèdit. A la petita pantalla de l’avió ho explicaven, però em va fer mandra haver de començar a remenar el telèfon… Darrerament, trobo que tanta tecnologia em satura. La trobo avorrida.

La ciutat està construïda amb edificis alts i moderns, amb avingudes i passejos plens de comerços. L’atmosfera no era gens inspiradora. Tot era molt impersonal. Potser ho vaig percebre així pel cansament que arrossegava. Segurament hi ha altres parts de la ciutat que són més interessants. No vaig tenir més temps per explorar una de les ciutats més antigues de la Xina, coneguda com «la Terra de l’Abundància», i que al mateix temps és una metròpoli moderna amb més de vint milions d’habitants.